Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

Coyunturas críticas : la izquierda y la idea de España durante la Transición
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 13 (2009) p. 21-40)

L'article se centra en l'anàlisi dels posicionaments de l'esquerra espanyola en l'àmbit estatal durant el període de la transició democràtica, particularment dels socialistes i comunistes, tot abordant d'un mode empíric la calculada "renúncia" al dret d'autodeterminació de les nacionalitats i al federalisme que figurava en els seus textos congressuals des del tardofranquisme, així com les tensions que aquella renúncia va provocar, particularment en les seccions catalana i basca dels principals partits de l'esquerra espanyola, que van bascular d'un mode constant entre la idea d'autogovern i la defensa de la solidaritat entre els pobles d'Espanya.

Amistades peligrosas : la izquierda y los nacionalismos catalanes y vascos (1975 - 2008)
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 97-127)

L'article analitza la relació de l'esquerra d'àmbit estatal amb els nacionalismes perifèrics des de la mort de Franco fins el final de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Es sosté aquí que, juntament a interessos electorals, la clau per entendre la relació entre l'esquerra i els nacionalismes català i basc es troba en la fragmentada i canviant idea que els partits d'esquerra tenen de la nació espanyola i de l'arquitectura de l'Estat. El reconeixement del PSOE i del PCE del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya durant els últims anys del franquisme va donar pas posteriorment a tota una gamma de postures, que van des del federalisme asimètric fins a la defensa de l'actual sistema autonòmic recollida en la Constitució de 1978. En aquest article s'analitza com aquestes diferents tendències competeixen entre si, a la vegada que s'interrelacionen amb els nacionalismes perifèrics a l'hora de crear pactes i aliançes. A les conclusions s'assenyala la importància d'una mitologia nacionalista i d'una memòria històrica compartida en el cas de Catalunya i el País Basc i dels problemes que ha suposat per a l'esquerra la seva incapacitat a l'hora de renovar els símbols, els rituals i la memòria del nacionalisme espanyol progressista.

Vint-i-cinc anys de la Unió de Pagesos (1974 - 1999)
Peix i Massip, Andreu

Lleida : Pagès, 1999.
ISBN 8479356227

La Unió de Pagesos fou el resultat organitzatiu d'un llarg camí recorregut pel nou moviment pagès català durant el franquisme tardà. En el seu si hi actuaren organitzacions polítiques ben diferents: comunistes, socialistes, democratacristians, socialdemòcrates o nacionalistes. En aquest llibre, un dels seus fundadors, realitza una crònica sobre els avatars viscuts pel sindicat pagès des de 1974 fins 1999: la seva fundació, les primeres manifestacions, les vagues agràries dels anys setanta i vuitanta -les conegudes com Tractorades-, tot resseguint els avenços i retrocessos en la liquidació de les estructures heretades del règim franquista al camp, que encara van sobreviure més d'una dècada després del final de la dictadura en el nou règim autonòmic.

Un Solo territorio y varias identidades : el trauma del nacionalismo valenciano
Paniagua, Francisco Javier

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 40 (2001) p. 115-136)

El valencianisme polític ha tingut diverses variants al llarg del segle XX. En aquest article s'intenten avaluar les diverses interpretacions teòriques que s'han produït sobre els elements que identifiquen el nacionalisme valencià. En aquest sentit, s'estudien les diferents interpretacions històriques que s'han donat sobre la identitat dels valencians, per a concloure finalment que existeix una falta de consens sobre els elements comuns que caracteritzen els imaginaris nacionals.

El PSUC : l'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956 - 1977)
Pala, Giaime

Barcelona : Editorial La Base, 2011
ISBN 9788415267324

El present llibre analitza el paper que va desenvolupar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en l'àmbit de les polítiques unitàries catalana i espanyola sota el franquisme quan, passats els anys de major Repressió, la resistència al franquisme intentà estructurar-se sota uns paràmetres comuns. L'argument que vertebra l'obra és la teoria i la pràctica militant dutes a terme pel PSUC per crear una unió entre totes les forces democràtiques i aconseguir la Ruptura amb el franquisme. El PSUC va ser el principal partit de l'oposició i el seu veritable motor, si bé les seves posicions no sempre van ser acceptades. Giaime Pala no es limita a narrar els fets, sinó que els interpreta i se'n qüestiona el perquè, tot tractant de donar una resposta a les següents preguntes: quina mena de política unitària volia construir el partit? Com i per què van néixer la Comissió de Forces Polítiques, l'Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques? I com van influir l'actuació del govern d'Adolfo Suárez i la reaparició del president de la Generalitat en l'Exili, Josep Tarradellas, en la crisi de la política unitària tal com s'havia estructurat fins al 1976? En uns temps com els actuals, de desafecció per la política i de fort abstencionisme electoral, l'autor copsa el sentit d'aquella experiència unitària i dels valors bàsics que la van nodrir. Una experiència el llegat polític de la qual convindria recuperar per augmentar la qualitat democràtica de la nostra societat.

El PSU de Catalunya, 70 anys de lluita pel socialisme : materials per a la història
Pala, Giaime

Barcelona : Ediciones de Intervención Cultural ; Associació Catalana d'Investigacions Marxistes, 2008
ISBN 9788496831711

El juliol de 2006 es van complir setanta anys de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), un dels protagonistes, indiscutiblement, de la història catalana des de llavors fins que a la dècada dels vuitanta entrés en una crisi autodestructiva, de causes i característiques múltiples l'anàlisi de les quals resulta encara més difícil des del punt de vista històric. L'Associació Catalana d'Investigacions Marxistes es va plantejar celebrar l'aniversari amb la realització d'un congrés d'història, amb la voluntat que fos el primer d'una sèrie de futures trobades periòdiques, objectiu per al qual va comptar amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. La trobada va tenir lloc al Museu d'Història de Catalunya, els dies 5, 6 i 7 d'octubre de 2006, i la present publicació recull la conferència inaugural, les ponències i subponències a través de les quals va desenvolupar-se aquest primer Congrés que va adoptar com a lema "setanta anys de socialisme comunista". El conjunt de les intervencions van dibuixar una imatge general del PSUC, centrat fonamentalment en les seves estratègies polítiques.

¿Colonia o champú? : El nacionalismo gallego en la transición democrática
Núñez Seixas, Xosé Manuel

Historia del presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 81-96)

Galícia sembla constituir un exemple típic d'àrea amb clars caràcters ètnics distintius, on l'absència de modernització industrial, l'emigració i la importància del caciquisme contribuïen a bloquejar qualsevol possibilitat d'èxit social per a l'etnonacionalisme. Tanmateix, els profunds canvis que afectaren la societat gallega des de la dècada de 1960, i les mobilitzacions socials induïdes pel nou nacionalisme d'esquerres durant els anys setanta i vuitanta, així com la peculiar combinació de radicalisme ideològic i creixement pragmatisme que caracteritzava els líders nacionalistes, van fer possible que l'esquerra nacionalista gallega assentara les bases del seu ulterior creixement electoral. Les dinàmiques internes del Moviment nacionalista i la seua capactitat adaptativa al canviant entorn institucional van fer possible que es trencara el seu aïllament social, tot i que els nivells de consciència nacional i d'articulació social són inferiors als d'altres perifèries europees.

"España" y "Estado español" en el discurso político del nacionalismo gallego histórico (1886 - 1993)
Máiz Suárez, Ramón

Historia y Política. (Madrid. Núm 4 (2000) p. 171-208)

Aquest article analitza alguns codis binaris en els marcs interpretatius del discurs polític del nacionalisme gallec històric. A través d'aquests s'articula el nucli dur del concepte organicista de Galícia com a nació definit a l'entorn d'elements com la "raça", la llengua, el "volkgeist", la tradició, l'economia colonitzada, etc. juntament amb el moment relacional de l'ètnia d'exclusió ("Castella"), la nació inexistent ("Espanya"), l'impugnat Estat nacional ("Estat espanyol"), així com el model polític institucional que es rebutja i el model al qual s'aspira ("federalisme", "confederació", etc.). Amb aquesta finalitat s'han seleccionat en el fris temporal 1886-1993 tres grans talls per a acotar el corpus, els quals es corresponen amb moments de relleu particular, a saber: 1) els discursos fundadors de finals del s. XIX, 2) els nacionalismes de la II República i 3) el nacionalisme gallec durant la transició i la consolidació cap a la democràcia.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

La Reconstrucción del movimiento obrero en el País Vasco tras la autarquía franquista
Garmendia Urdangarín, José María

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 13-14 (1996) p. 391-412)

Aquest article forma part d'un treball d'investigació de més abast, que intenta cobrir la trajectòria del moviment obrer al País Basc al llarg de la dictadura franquista. En aquestes pàgines s'abordarà només un període i un tema: els inicis del desarrollismo-i l'anomenada liberalització política- i el sorgiment d'una nova dinàmica en el moviment obrer, respectivament. La perspectiva de la investigació fuig de la tradicional imatge piramidal avantguarda-treballadors per intentar analitzar l'estructura interna de la dinàmica autònoma d'aquests darrers. D'aquí que, malgrat que s'hagin consultat les fonts procedents de les forces clandestines, es presti un interès especial a d'altres com les orals, les memòries d'alguns dirigents de l'època -que operaven in situ, no des de l'Exili- i les procedents del propi aparell franquista, l'arxiu del Govern Civil de Bizkaia, per exemple.

El Nacionalismo vasco radical ante la transición española
Fernández Soldevilla , Gaizka

Historia del Presente. (Bilbao. Núm 35 (2007) p. 817-844)

L'objecte d'estudi d'aquest article és l'evolució del nacionalisme basc radical durant el final de la dictadura franquista i la fase inicial de la Transició. És a dir, des de l'any 1974 fins a les primeres eleccions generals del juny de 1977. Es pretenen explicar els motius que portaren a la divisió d'ETA en dues faccions el 1974 i les conseqüències que això comportà. També donar una visió general dels principals partits i organitzacions abertzales a l'esquerra del PNB, els seus orígens i ideologia. Es tracta d'exposar les diferents estratègies que aquests grups van adoptar davant del repte del canvi polític a Espanya i les iniciatives que uns i altres van intentar dur a terme. En aquest sentit, es pretén explicar la importància que les eleccions de 1977 van tenir per a les forces nacionalistes, quin va ser el seu punt de vista sobre la convocatòria i sobre les diferents alternatives que es van presentar. S'aprofundeix especialment en el cas de les dues organitzacions més importants en aquell moment: EIA i ETAm. Finalment, s'intenta aclarir com la decisió de participar o no, i els resultats electorals de cada força, provocaren que el nacionalisme basc patís un procés de crisi i divisió, com es va desenvolupar tal procés, i quina importància va tenir en la creació de dos projectes polítics oposats i irreconciliables, com serien Herri Batasuna (HB) i Euskadiko Ezkerra (EE).

A Lomos de un tigre : ETA, la "izquierda abertzale" y el proceso de democratización
Fernández Soldevilla , Gaizka

Historia del Presente. (Madrid, Núm 19 (2012) p. 23-38)

El 1974 ETA es va dividir en dues organitzacions rivals. ETA(m) va pretendre inhibir-se de la política i centrar-se en el Terrorisme. ETA(pm) va optar per formar un nou partit polític, EIA. Les eleccions de 1977 va ser una repte per al nacionalisme radical basc, que va adoptar estratègies divergents. ANV, ESB, ESEI i EIA van decidir participar, aquest darrer en el si de la candidatura d'Euskadiko Ezkerra; ETA(m), EHAS y LAIA van apostar pel boicot. EE va obtenir dos parlamentaris i va apostar per la via institucional. L'alta participació va obligar ETA(m) a canviar de plans. Es va quedar amb la major part de l'herència d'ETA i, quan HASI, LAIA, ANV i ESB van formar Herri Batasuna, ETA(m) va prendre'n el control.

Entre partido y sindicato : Eusko Langileen Alkartasuna-Solidaridad de Trabajadores Vascos (Movimiento Socialista de Euskadi, 1969 - 1976)
Estornés Zubizarreta, Idoia

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 41 (2010) p. 509-542)

Enfront de la Unió General de Treballadors formada majoritàriament per immigrants d'altres indrets d'Espanya, el Partit Nacionalista Basc creà el 1911 el seu propi sindicat. Durant el franquisme, l'ELA-STV deixa de fer distincions basades en l'origen; trenca amb la direcció exterior i s'autodenomina Moviment Socialista d'Euskadi. Amb el restabliment de la Democràcia, emergeix com el principal sindicat basc, malgrat que fracassa com a organitzador d'un partit polític propi.

"Abandonando la casa del padre : Eusko Langileen Alkartasuna-Solidaridad de Trabajadores Vascos (movimiento socialista de Euskadi, 1964 - 1969)
Estornés Zubizarreta, Idoia

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 40 (2010) p. 127-159)

1911: el Partit Nacionalista Basc crea el seu propi sindicat enfront de la Unió General de Treballadors formada principalment per immigrants d'altres indrets d'Espanya. Durant el franquisme, l'ELA-STV ja no realitza distincions basades en l'origen; trenca amb la direcció exterior, adopta el Marxisme i s'autodenomina, amb la perspectiva de formar un partit polític propi, Moviment Socialista d'Euskadi.

Sindicalismo nacionalista en el rural gallego del tardofranquismo y la transición (1973 - 1978) : discurso y práctica para la democracia desde el campo
Díaz Geada, Alba

Historia, trabajo y sociedad. (Madrid. Núm 5 (2014) p. 101-117)

El 1973 es configuren els primers nuclis locals de les Comisiones Labregas (CCLL). Pocs anys després, a partir d'una escissió de les CCLL, naixia el Sindicato Agrario Galego (SAGA). Els dos representants del nacionalisme sindical agrari a Galícia van tenir històries diferents. La proposta d'aquest article és una aproximació al seu origen i evolució, sociologia i geografia, discurs i mètode, per a reflexionar sobre el paper del nacionalisme sindical en el rural gallec. Per una banda, la lectura que feia de la societat rural, el lloc atorgat a aquesta en el seu ideosistema i les diferències entre ambdues organitzacions ens permeten reflexionar sobre els projectes i estratègies del nacionalisme per al camp. Per l'altra, la seva participació en la conflictivitat del moment i el diferent nivell d'implantació ens ajudaran a comprendre la transició democràtica des d'una perifèria cada vegada més ben estudiada però que encara és objecte de tòpics.

La Precipitación del cambio político (1974 - 1977) : Una mirada desde el País Vasco
Casanellas Peñalver, Pau

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 73 (2012) p. 101-121)

L'article analitza la situació basca durant el tardofranquisme i l'inici de la transició des del paradigma segons el qual l'activitat de l'oposició resultà essencial en la precipitació de la crisi terminal del règim. En aquest sentit, l'article abasta la consolidació i extensió dels conflictes socials que a la dècada dels setanta obriren importants esquerdes al règim i que tingueren especial transcendència, entre d'altres indrets, al País Basc. Continua amb allò que s'ha anomenat la "conquesta del carrer" per part de l'oposició i el conseqüent avortament de qualsevol continuïtat d'un "franquisme sense Franco" que s'inicià amb la caiguda del govern Arias Navarro i en què la conflictivitat a Euskadi va tenir un pes important. Finalment, els autors conclouen que l'elevat grau de mobilització al País Basc no pot ser pres com a representatiu del conjunt de territoris de l'Estat. Tanmateix, resulta clau entendre la intensitat i contribució del conflicte basc - que polititzà amplis sectors socials- en la conquesta de la Democràcia, primer en l'extensió dels conflictes laborals de solidaritat i les mobilitzacions contra el processament en consells de guerra de militants armats. Ja durant la transició, l'explosió d'una conflictivitat que sovint presentava un grau de radicalitat que el règim era incapaç d'assimilar va fer evident la inviabilitat del projecte continuista del govern Arias.

Temps d'amnistia : les manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona
Ballester, David

Barcelona : Edicions 62, 2001
ISBN 9788429748406

David Ballester i Manel Risques analitzen en aquesta obra les causes i les conseqüències de les manifestacions multitudinàries de l'1 i el 8 de febrer de 1976, quan als carrers de Barcelona es reclamà àmpliament la democràcia amb crits de Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia! Així, de manera rigorosa i documentada, el llibre aporta informació sobre un capítol destacat de la història recent d'Espanya, que evidencià el gran suport de l'oposició - malgrat la violència policial que s'emprà per a dissuadir les masses-i la pressió social per a avançar en el procés de transició cap a la democràcia.

Nacionalismos y culturas políticas políticas en España (1975 - 2012)
Archilés i Cardona, Ferran

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons ; Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015. p. 141-174.

L'autor realitza una aproximació a la relació, no sempre fàcil, entre nacionalismes i cultures polítiques, i dedica també un espai a la relació de les cultures polítiques d'esquerres amb la realitat plurinacional del país. Com les de dretes, aquestes també han tingut un idea pròpia de la nació basada, en termes generals i sovint coincidents amb les d'altres cultures polítiques, en cinc punts: 1) l'afirmació que Espanya és una nació, 2) un relat històric dels llaços compartits entre els diferents pobles que la componen, 3) l'oposició a qualsevol voluntat de secessió, 4) la definició també en termes culturals -i no només cívics- d'aquesta nació, i 5) una hipotètica funció "d'enemic intern" que jugarien tant els nacionalistes catalans com els bascos. El capítol dedica, així mateix, un espai a analitzar les concepcions del PCE, que segons l'autor haurien evolucionat des d'una defensa doctrinal de la descentralització i el reconeixement del dret a l'autodeterminació fins a la cessió en la defensa no només d'aquest dret, sinó també de qualsevol forma de federalisme.